«Jo poblaré la meva solitud» : formes de despersonalització en la lírica hipermoderna

La lírica contemporània s'ha convertit en un llarg procés de pèrdua de subjectivisme i recerca
de l'objectivitat, que també ha experimentat la figura del poeta a l'hora de presentar-se
a través dels seus versos. La persona (o màscara) de l'autor s'ha anat teatralitzant, des de Baudelaire
ençà, fins al punt de convertir-se en una estratègia textual més de la poesia de finals de
segle XX i principis del XXI. Aquest article descriu teòricament aquest procés d'impostació poètica
i estudia els principals usos hipermoderns del monòleg dramàtic en la lírica dels darrers
anys, posant un èmfasi especial en la poesia catalana i castellana dels últims temps, però fent
referència, també, a la poesia gallega, francesa o italiana. La creació literària d'aquesta època
actualitza les propostes líriques de Pessoa, Kavafis i Borges, i respon a una inquietud postmoderna
provocada per la crisi de la subjectivitat que mena a la desintegració del jo.