Un món de mones. La persistència de Robert Robert

Cada vegada que es tornen a llegir els vint-i-set articles que Robert Robert va publicar al setmanari Un tros de paper entre el 1865 i el 1866, es constata fins a quin punt és certa la coneguda afirmació de Josep Pla segons la qual alguns d’aquests textos —i en particular el titulat La rebotiga— són de les millors coses escrites en català durant la Reinaxença. Si deixem Verdaguer al marge, els articles de Robert són efectivament els únics textos del seu temps que encara val la pena llegir; i deixar Verdaguer al marge és justament el que fa Pla per construir el seu elogi. És a dir, decideix que tenen més interès un grapadet d’escrits humorístics destinats a entretenir els barcelonins el diumenge a la tarda, que no pas una obra d’abast espiritual, ambiciosa i extensa com la de Verdaguer. Per si aquestes circumstàncies no fessin encara prou escandalosa la preferència de Pla, la llengua amb què treballa Robert és d’entrada un material rovellat, carregat de llacunes d’imperfeccions, i que no té per model sinó el que l’orella pot captar sobre la marxa a les converses ordinàries dels ciutadans. Verdaguer, en canvi, que també es veu obligat a modelar el català literari sobre la base del que sent dir, posseeix un coneixement profund de la parla dels pagesos de la Plana de Vic, molt menys contaminada que la de Barcelona, i un instint pel llenguatge poètic que fa de la seva obra un dels fonaments més segurs de la literatura catalana moderna. Com no podria ser d’altra manera, Pla reconeix aquesta realitat, però al final en conclou que “per al gust d’avui són molt més interessants les descripcions vulgars de Robert que les retòricament tòpiques de Verdaguer”.