En el seguit de transformacions que ens ha portat l’Era Digital, la tasca del compositor ha sofert canvis tan substancials que justifiquen repensar la professió en conjunt. Les oportunitats d’arribar a audiències més nombroses i d’expandir-se a altres camps s’han multiplicat, tot i que –com hem explicat en altres ocasions– els dies dels proverbials lazy rock starts, de les flautes que sonen per causalitat, s’han acabat. El nou entorn demana que el compositor de cançons participi molt més del model de negoci que en passades dècades.
Certament algunes cançons mediocres assoleixen àmplia difusió, però avui més que mai el compositor s’ha de centrar en fer bona música. Li correspon a l’autor definir en què xifra el seu propi èxit i quin és el millor camí per arribar-hi.
Una cosa està clara en aquesta nova situació: els drets d’autor representen una ínfima i sempre minvant font d’ingressos per al compositor. Les lleis de copyright (literalment “drets de còpia”, els mal-anomenats “drets d’autor”), constitueixen un marc caduc, més una trava que una ajuda. La pròpia denominació de “drets d’autor” és enganyosa i revela la mítica amb la qual certs sectors han embolcallat aquesta legislació: la funció de les lleis seria pretesament protegir l’autor i atorgar-li un percentatge dels drets de la difusió de la seva obra. En realitat, qualsevol autor que tingui una obra registrada sap que –tret que el seu èxit no sigui fulgurant– només rebrà uns cèntims anuals de la SGAE pel seu drets. Qui realment se’n porta el major benefici no és l’autor, sinó la discogràfica o editora, i definitivament la pròpia SGAE.
La qüestió de qui és l’autor i qui té els drets d’una obra musical constitueix una discussió més complicada del que normalment pensem. Les lleis de copyright són una invenció relativament recent (1891), el propòsit fundacional de la qual no era tant que els autors traguessin profit dels guanys produïts per les seves obres, sinó que els editors gaudissin de protecció en els seus drets d’explotació. Fou una iniciativa governamental inspirada per pressions industrials i implicava una innovació intrínsecament perjudicial: considerar que les idees són subjectes de propietat. Normalment, per a que una cosa sigui una propietat n’hi ha d’haver una escassesa. Les cases o les camises són una propietat, però l’aire o la pols no ho són, al menys en principi. Stephen Kinsella[1]
ens recorda que el subjecte del copyright no és la idea en sí (com en el cas d’una patent o d’una marca registrada) sinó la suposada propietat d’una obra original en abstracte, i el dret exclusiu a fer-ne còpies i vendre-les. Kinsella –que, no ho oblidem, és un llibertari– creu que per a que un dret de propietat funcioni correctament, els seus principis han de ser demostradament justos, perquè altrament no compliran la seva funció de prevenir conflictes d’interès entre individus afectats per la regulació. Ara bé, una idea (encara que es tracti de l’argument d’una novel·la), per a Kinsella, no és un bé escàs i unívoc: l’ús que en fa un individu no fa que un altre individu no la pugui fer servir. Si les idees no són naturalment escasses, només poden esdevenir-ho quan concedim entitat a un objecte ideal i intangible que anomenem “obra original”. Al cap i a la fi, els conflictes de possessió només es poden donar en relació a objectes finits, físics i tangibles. La idea moderna de copyright implica que pel fet de tenir una idea creativa, el creador adquireix cert dret sobre la propietat tangible d’altri i pot decidir si altri pot fer servir una “encarnació” de la seva idea. Per a Kinsella el creador té dret que la seva idea no sigui indegudament explotada, però aquests drets haurien de tenir uns límits orgànics. Per exemple, avui en dia hom pot patentar la idea de determinada tècnica per excavar pous, de manera que ningú més la podrà fer servir, per molt que el terreny tangible on es faria el pou seria de facto propietat d’una altra persona. Si això hagués estat funcionant des de fa mil·lennis, l’evolució humana hauria estat frenada pel propi fet que les noves tècniques i invencions no serien del domini públic.
Deixant de banda la filosofia del dret, Jeffrey Tucker defensa la total eliminació de les lleis internacionals de copyright, si és que volem “salvar les creacions literàries i artístiques del nostre temps i del futur de l’oblit”. [2]
Segons l’autor la idea de copyright és nociva des de la seva creació. Té els seus orígens en les dispenses governamentals de publicació que, en realitat, pretenien censurar allò que es publicava. Al s.xix el privilegi passà als autors literaris, però poc més tard la llei transferí els drets als editors, a través dels contractes editorials. Des d’aleshores els terminis de suposada “protecció” dels drets han continuat creixent imparables.
Les cançons enregistrades només són objecte de copyright des de 1978, i atès que el terme d’explotació era en principi de 35 anys, el copyright dels enregistraments musicals està començant a revertir cap als autors de la música. La idea del legislador era que, un cop explotada la difusió d’una cançó, l’autor i els seus hereus encara poguessin gaudir d’un segon tall dels beneficis. Ara bé, l’evolució del lliurament de continguts necessàriament afectava les regulacions de drets d’autor. En 2008 es produí tot un moviment polític en el Congrés d’EUA destinat a frenar aquesta transmissió de drets. Les discogràfiques orquestraren una sonora protesta intentant que els compositors i artistes dels enregistraments fossin considerats treballadors del segell i per tant, la seva obra fos work for hire, es a dir, feina produïda per un assalariat durant el transcurs de la seva jornada laboral, una categoria legal fins aleshores mai aplicada a la producció musical. Ara bé, aleshores els segells haurien d’haver pagat a la seguretat social el percentatge usual per cada un d’aquests “treballadors”, a més d’altres impostos, cosa que feia aquesta estratagema legal poc rendible. Com a resultat de la pressió de la indústria, l’Omnibus Reform Act 1999 fou ampliada per a incloure els enregistraments com a work for hire, i la protecció dels drets reals de l’autor sofrí un nou cop.[3]
Tornant a l’opinió de J. Tucker, la llei de copyright està sumida en una autèntica guerra contra el progrés de l’Era digital. No oblidem que es tracta d’una llei de còpia, i a la xarxa, justament només tenim accés a còpies. Quan mirem un vídeo o escoltem una cançó online, tot el que en posseïm és una còpia momentània. Per a esglai de la indústria tradicional, cada persona que l’escolta se n’està fent una còpia més o menys efímera. L’objecte que la llei pretén regular és, en l’Era Digital, més eteri que mai.
Paral·lelament, cada vegada que hi ha hagut extensions dels termes de la llei de copyright, les normes en qüestió han estat presentades al públic com a suposades eines per a incentivar la creació i fer que l’activitat creativa sigui sostenible. En canvi, els seus efectes reals en el mercat han produït justament el contrari. Si ens demanem a qui ha beneficiat l’anomenada Sonny Bono/Disney Copyright Term Extension Act de 1998, comprovarem que la situació de l’autor no ha millorat gens, mentre que la dels editors i discogràfiques ho ha fet substancialment. El motor de la llei de 1998 fou precisament posar sota copyright milers d’obres literàries que haurien entrat en el domini públic, a fi i efecte que grans companyies com Disney poguessin continuar fent pel·lícules basades en aquestes obres en exclusiva. Els beneficis de l’autor simplement no apareixen al radar i els del creador es veuen retallats: és il·legal reescriure determinats contes populars perquè ara estan sota copyright. Com diu Tucker, des de fa mil·lennis, el motor de la creativitat musical ha estat l’emulació i elaboració de formes musicals existents, amb compositors que interactuaven constantment. Si un compositor de tall clàssic actual vol escriure unes variacions sobre un tema, més val que les basi sobre una melodia del folklore popular, perquè si n’escull una del s.xx entrarà en infracció de copyright. La situació és absurda i cal posar-hi un final.
Si l’Extension Act va aconseguir alguna cosa, fou servir revulsiu per a la creació d’eines legals alternatives com Creative Commons. Tammateix, poder viure dels drets d’autors fins ara estava reservat a uns poc privilegiats, que són probablement, junt amb les discogràfiques, els més alarmats pels canvis. El copyright modern només té 121 anys. Així dons, com aconseguien sobreviure els compositors com Beethoven or Brahms? En aquella època els compositors obtenien ingressos a través de fer actuacions, de comissions i feines fixes com fer de chapelmeister. El cercle s’està tancant i cada cop més l’enregistrament discogràfic no és més que una eina promocional per a crear una audiència per a la música en directe. Avui en dia, a més hi podem afegir la varietat d’oportunitats de difusió de l’Era digital.[4] Com deia fa poc el blogaire Seth Godin,[5] fins ara havíem confiat amb la indústria com a guardians i selectors, com a filtre que destriava la bona música de la dolenta i la promocionava adequadament. El problema és que aquests guardians han perdut pràcticament tot el seu poder. El més humà és sempre seure a esperar que algú ens seleccioni, ens “descobreixi”, sense adonar-nos que la indústria ha gastat milions en llançaments d’artistes que simplement no venen. El paper del músic contemporani és reconèixer que les eines i permisos que necessita estan ja al seu abast, i que hi ha moltes oportunitats de contribuir el seu art. Com diu el propi Godin, “ningú no et descobrirà, descobreix-te a tu mateix.”
* * *
[1] Kinsella, Stephan N. Against intellectual property. Auburn, AL: Ludwid von Mises Institute. Aquest curt llibre és una lectura molt esclaridora sobre les potencials alternatives a les modernes lleis de copyright
[2] Vegeu Tucker, Jeffrey A. “The music and book killers”, LewRockwel, 2009.[http://www.lewrockwell.com/tucker/tucker128.html. Consultat 6/3/13]
[3] “Termination of sound recording copyrights.” Artist House Music, 2013 [http://www.youtube.com/watch?v=hc3c5qeF9Is. Consultat 6/3/13]
[4] Sommer, Ben. “Why copyright is bad for musicians”. LewRockwell, 2012 [http://lewrockwell.com/orig13/sommer1.1.1.html. consultat 6/3/13]
[5] Godin, Seth. “Refect the tyranny of being picked: pick yourself.” Sethgodin.typepad, 2011 [http://sethgodin.typepad.com/seths_blog/2011/03/reject-the-tyranny-of-being-picked-pick-yourself.html, consultat 6/3/13]