La paraula és el nostre origen i el nostre destí. Amb elles, les paraules, construïm l’univers de la nostra identitat cultural i el territori psíquic. Amb tot un feix de paraules ens comuniquem, ens entenem, creem el teixit de la imaginació i viatgem amb la seva companyia per tot el món.
Són immenses les complicitats; una lectura, una conversa, una carta, un debat. I si volem anar més enllà, un concert, un llibre, una revista, una exposició.
A més de les paraules, la paciència i la mesura són, potser, elements claus per desmuntar pedra a pedra l’edifici de l’actual desassossec. Escoltar l’altre, en comptes d’imposar, i debatre, de igual a igual, és una de les fórmules més universals que les persones humanes fem servir per trobar la concòrdia en els espais comuns.
L’humanista José Luis Sampedro, que va ser un gran defensor de la llibertat de pensament i de la indefugible llibertat de prendre les pròpies decisions, deia que vivim en un sistema irracional abocat a la barbàrie.
La cooperació és indispensable perquè els humans construïm la nostra realitat amb les relacions personals, allò que en diem el teixit social, i quan aquesta xarxa humana es trenca cal fer un esforç, encara que ens deixi exhaustes, per reconstruir-la. La suficiència (i el menyspreu als altres) que han demostrat sempre, al llarg de la història, els grups humans que ostenten el poder, inspirats per la llei del més fort, ara, hauran de canviar les seves pretensions. L’endogàmia i l’amiguisme, unes pràctiques molt esteses en els nostres col·lectius polítics, educatius, econòmics i socials, han de deixar pas a la redistribució dels recursos de forma més equitativa i més respectuosa (encara que ens sembli estrany, és possible), que ajudi a restablir l’equilibri de les relacions humanes malmeses intencionadament per la pràctica sistemàtica del frau, la manipulació de les finances en favor dels interessos del poder, la injustícia i les conductes prepotents.
Afegim encara que aprofundir en la paraula és, també, un exercici apassionant per aprendre a posar nom i donar constància de la realitat d’un nou paradigma que, tot sigui dit de pas, és a les nostres mans.
* * *