El 2012 es compliren vint anys de la mort d’un dels compositors més originals que la segona meitat del segle XX conegué: el francès Olivier Messiaen (1908-1992). Per bé que la celebració d’aquesta fita cronològica no hagi gaudit d’una propaganda semblant a la d’altres esdeveniments comercialment més atractius, han estat moltes les ocasions de sentir la música de Messiaen que l’avinentesa ha afavorit. Si és veritat que la mort, com a Messiaen li agradava de recordar, «no és altra cosa que el pas cap a una nova vida, una vida transformada, que se situa més enllà del temps i de l’espai», aquesta vida correspon segurament al temps de l’obra, un temps confiat a la posteritat. Enrere queda una activitat frenètica com a organista de l’església de la Trinité de París, i una incessant tasca pedagògica renovadora. Tanmateix és el Messiaen compositor, l’obra que ens deixa, allò que ens permet d’entrar privilegiadament a la seva particular cambra del paradís.
L’obra de Messiaen ha estat analitzada i observada des de molts angles, perspectives i criteris fins i tot oposats. Tanmateix, la qüestió del color —un dels components centrals d’una música d’essència abstracta com és la de Messiaen—, ha estat sempre anecdòtica. Només ens cal observar el títol d’algunes de les obres d’Olivier Messiaen per copsar la importància i la significació que el color hi juga en elles. Couleurs de la Cité Céleste en seria potser la més remarcable i explícita pel que fa a la correspondència que podríem establir entre els aspectes sonor i visual d’una música en què els materials restarien «al servei del color i de les combinacions sonores que el pressuposen i n’hi fan referència», com el mateix Messiaen subratllava. Altres títols, com ara Visions de l’Amen, Vingt Regards de l’Enfant Jésus o Apparitions de l’Église éternelle mostren així mateix la rellevància que l’aspecte visual descriptiu té en la seva concepció del fenomen creatiu. Al cap i a la fi, es tracta d’una de les dimensions implícites d’una música en què el color es manifesta expressament en la gestació inicial de la substància sonora. Com és sabut, Messiaen sempre parlà obertament de color. Fins i tot de la correspondència precisa d’aquest amb les escales melòdiques —els coneguts modes de transposicions limitades— i els acords que feia servir. Ens referim a una estranya facultat que molts atribueixen a la sinestèsia. Però la cosa sembla no ser tan planera com molts han pretès plantejar-la. L’audició era, per a Messiaen, un fenomen holístic d’escolta i de percepció. Una percepció que situa el color com a element central del seu univers musical. Les arrels d’un semblant fenomen ens remeten a la contemplació de les vidrieres fascinants de Bourges, de Chartres, de Notre Dame de París o de la Sainte Chapelle, que Messiaen admirava i coneixia perfectament. «Una mena de catecisme mitjançant la imatge», declarava Messiaen. Un catecisme per a llecs, en efecte: una escola de transmissió de les sagrades escriptures en què les escenes de Crist arribaven per via d’un enlluernament de color i de llum.
Tanmateix, la música de Messiaen resta inexplicablement allunyada d’una qualsevol associació visual immediata que d’altra banda facilitaria l’acció escènica. En les seves obres, Messiaen sempre buscà la transcripció més aproximada d’aquells complexos de colors que interiorment escoltava, generant una instrumentació i una orquestració riques en matisos i combinacions originals. No obstant això, la visió colorada de la seva música fou un afer gairebé exclusivament personal. Un domini inaccessible per a la immensa majoria dels qui escolten o interpreten les seves obres, els quals només hi perceben la riquesa d’una orquestració o d’un substrat harmònic bastits sobre un llenguatge musical eclèctic. Per comprendre la singularitat de la seva proposta caldria potser remuntar-nos al seu context històric. El 1945, acabada la guerra, el serialisme es generalitza i s’estableix als anys cinquanta com a única possibilitat de regeneració de la creació musical contemporània, una mena de corrent única de pensament dominant en el panorama compositiu de l’Europa central fruit de la interpretació excessivament dogmàtica de la gramàtica compositiva del darrer Webern. Messiaen, tot i haver estat un dels primers a fer servir el principi serial d’una manera integral en la seva peça Mode de valeurs et d’intensités —un dels moviments dels seus Quatre études de rythme per a piano—, abandona aviat aquell principi «el resultat del qual és una música sense colors, grisa i negra, en què s’ha abolit la ressonància». La seva proposta alternativa a la tabula rasa que l’avantguarda propugna consisteix a construir-se una veu pròpia: una poètica que cerca la seva tècnica en un estudi aprofundit del ritme —de les rítmiques hindú i grega, però també del cant gregorià—, dels cants d’ocells —de diversos països i continents—, de la tradició musical occidental (de Machaut a Debussy, de Claude Le Jeune a Mussorgski) i del color, del so en definitiva. Es tracta d’un llenguatge propi i inconfusible, d’un missatge fruit d’un sentiment religiós cristià que pretén transmetre una reflexió pregona sobre els misteris de la fe catòlica a través d’unes obres musicals d’inspiració profundament teològica. Rara vegada hi trobarem el rastre d’una manifestació explícita i evident més enllà de la que es desprèn de l’abstracció sonora absolutament prodigiosa que la seva obra traspua.
De la mateixa manera que els poemes de Hölderlin en l’obra tardana de Luigi Nono, les parts més importants de la litúrgia i de les escriptures desfilen tot al llarg de l’obra de Messiaen. I ho fan amb un silenci esparverador. El seu rastre s’apercep als títols de la pràctica totalitat del seu catàleg. A tot estirar, endevinem els seus rastres en el caràcter de vegades contemplatiu, extàtic, de vegades formidablement suggeridor, furibund o frenètic d’unes obres que no busquen res més que la confirmació del seu propi «acte de fe en Déu». És per això que podem dir, sense por d’equivocar-nos, que juntament amb la de Johann Sebastian Bach, l’obra de Messiaen constituiria un dels testimonis més grans de la fe cristiana forjats en la tradició de la música occidental. Aquell Soli Deo Gloria amb què Bach signava moltes de les seves composicions es converteix aquí en una louange à l’éternité de proporcions inabastables.
* * *