Revistes Catalanes amb Accés Obert (RACO)

La Teoria gramatical dels modistes

Josep Batalla i Costa

Resum


Fins a la fi del segle xii, la gramàtica fou una de les arts del trivi (artes sermocinales), la que ensenyava a parlar bé i a escriure bé, seguint el model dels clàssics i la preceptiva de Donat i de Priscià. Però en els segles posteriors una altra ars sermocinalis, la dialèctica, començà a envair progressivament el camp de la gramàtica. A diferència de Pere Hèlias que encara distingí entre aquestes dues arts, Pere Abelard fressà el camí cap a una teoria general del llenguatge,
gramatical i epistemològica ensems. Aquest interès a concebre el llenguatge com una teoria general del signe lingüístic fou recollit i sistematitzat per una escola de gramàtics, anomenats modistes, que al llarg d'un segle de mitjan segle xiii a mitjan segle xivmaldaren per elaborar una teoria del llenguatge (scientia sermocinalis) que partia del pressupòsit que la llengua reflecteix les estructures de pensament alhora que recull les estructures de la realitat. Els
modistes, d'acord amb l'aristotelisme escolàstic, sostenien que les coses, en quant existents, posseeixen unes propietats o unes maneres d'ésser (modi essendi) que són copsades per la ment, a través d'unes formes innates de comprensió (modi intelligendi), al seu torn expressades per les formes universals del llenguatge (modi significandi).

Text complet: Text complet