Reinventant pàtries: el regeneracionisme fin-de-siècle a través de Pompeu Gener i Joan Maragall

A partir de l’anàlisi comparativa de les idees transmeses per Pompeu Gener i Joan Maragall en alguns dels seus escrits més remarcables referents a la qüestió nacional, aquest article explora les tensions paradigmàtiques produïdes a finals de segle XIX des de diferents prismes que obeeixen a un mateix fil roig. La conceptualització de la nació incorpora un llenguatge prestat del vitalisme finisecular en voga. La codificació nacionalista integra principis propis d’un regeneracionisme teòric que assimila la nació a un ésser viu amb els seus cicles de creixement i decadència, amb la jerarquia funcional intrínseca entre les parts que formen el tot. La definició del model de societat s’impregna d’un elitisme aristocratitzant. Finalment, el rol que l’intel·lectual hi havia de jugar es mou contradictòriament entre el messianisme i la menys heroica professionalització. L’exploració d’aquests aspectes es situa en el context de la formació del llenguatge catalanista modern i ens permet analitzar continuïtats i discontinuïtats amb el present, pel que fa a la diferenciació Catalunya-Espanya i el paper exercit pels intel·lectuals com a grup social.