Avenços i reptes en la promoció de la innovació didàctica mitjançant les tecnologies emergents i interactives

En aquest vertiginós món de canvis en què vivim, les tecnologies de la comunicació (TIC), especialment Internet, les xarxes socials i la web 2.0, estan obrint grans horitzons per a la ciutadania en tots els àmbits de la vida i també, de manera especial, en el camp educatiu. La didàctica, com a àrea de coneixement que sempre ha acollit la tecnologia educativa des dels anys setanta, té ara la gran oportunitat de donar entitat i corpus als estudis i a les recerques pedagògiques amb tecnologies que s’han desenvolupat en els últims decennis, perquè aquests, sens dubte, dissenyen i condicionen en gran manera els models nous d’ensenyament. Com assenyala Prensky (2011): «la problemàtica no implica solament canviar de tecnologia, sinó també la concepció que tinguem de l’aprenentatge». L’ús didàctic de les TIC ha d’allunyar-se tant del determinisme tecnològic com del pedagògic, i cal que obri vies cap a un model sistèmic que tingui present la «transformació cognitiva» a la qual estem assistint i que assumeixi la complexitat del fenomen educatiu, com també la diversitat de variables que han de ser contemplades en aquest procés. Aquest és el gran repte de l’educació en la societat electrònica en què vivim, on l’aprenentatge és cada vegada més ubic, perquè trenca les fronteres del temps i de l’espai.