Revistes Catalanes amb Accés Obert (RACO)

La llum i les comunitats bentòniques marines

Mikel Zabala

Resum


La llum, i més precisament la privació de llum, condiciona dràsticament l’estructura dels ecosistemes bentònics que poblen el fons dels oceans. El condicionament es pot situar a dos escales  de diferent magnitud.

Globalment, la manca de llum fotosintèticament activa condemna la majoria dels fons oceànics (grollerament  tots els situats a més de cent metres de fondària) a organitzar els seus ecosistemes sobre la base estricta d’organismes heteròtrofs. Això vol dir que,  amb la sola excepció de les fumaroles de les dorsals oceàniques, tots els fons oceànics depenen dels excedents de producció  que cauen per sedimentació dels ecosistemes soms ben il·luminats. Aquesta limitació condiciona l’aspecte macroscòpic dels paisatges bentònics (desèrtics),  l’abundància total de vida (poca) i  la seva diversitat (elevada). També defineix les estratègies  de vida que hi són possibles, la majoria de la biomassa estant representada per animals suspensívors, sedimentívors i carronyaires, d’aspecte i organització molt estranya per als estàndards dels organismes terrestres.

Si, en general, els fons dels oceans són com deserts,  les estretes franges de fons costaners prou soms per a estar il·luminats i tenir producció primària pròpia (grollerament els fons situats entre els primers 50 metres de fondària) en serien els oasis per l’exuberància de vida que allotgen . A aquesta escala més regional, el paper de la llum és diferent: com que la seva penetració es troba sotmesa a uns gradients (de quantitat i qualitat) molt sobtats, esdevé un factor clau (driver) en l’estructura  dels ecosistemes bentònics. Aquí hi actua no tant de forma directa sinó intervenint indirectament en el procés que més condiciona l’organització d’aquests ecosistemes, la competència per l’espai. Especialment sobre els substrats durs més soms que, a manca d’altres limitacions, es presenten saturats de vida macroscòpica, la llum intervé en  la competència entre fotosintetitzadors i animals suspensívors  donant la predominança a uns o altres segons uns patrons predictibles i de fronteres molt estrictes. En resulta una zonació batimètrica l’aspecte paisatgístic de la qual no és , ecològicament, la conseqüència  més destacable: com els fotosintetitzadors que poden mantenir ritmes de producció molt elevats i produeixen sistemes demogràficament dinàmics amb molt turnover i poc estructurats. Per contra,  els animals suspensívors clonals són responsables de sistemes de dinàmica parsimoniosa, molt estructurats i diversos, però també demogràficament  fràgils. Les coves submarines someres,  on el gradient d’extinció de la llum resulta rotat de l’eix vertical a l’eix horitzontal, constitueixen un terreny experimental que confirma  que és la llum, i no altre, el factor responsable d’aquests patrons de substitució.


Text complet: PDF