Els historiadors vuitcentistes de Barcelona i el 1714. Un plat difícil de pair

A les Memorias históricas d’Antoni
de Capmany (1779), la història
de Barcelona i de Catalunya apareix
dividida entre un «passat» centrat en
una gloriosa Baixa Edat Mitjana i un
«present» originat en la renaixença
econòmica del segle XVIII. Respecte
al tràngol que separa les dues èpoques
–la caiguda de la ciutat en mans
de Felip V el 1714–, l’èxit econòmic
subsegüent al cop va inclinar aquell
historiador il·lustrat i els seus epígons
vuitcentistes –entre ells, Joan Illas
i Vidal (1848), Andreu Avel·lí Pi i
Arimon (1850) i Josep Anton Llobet i
Vall-Llosera (1856)– a deixar en segon
pla l’enyorança romàntica pels temps heroics, cada cop més estereotipada, i
a acceptar la concentració del poder
polític com un peatge traumàtic per
accedir a la modernitat. El positivista
Salvador Sanpere i Miquel (1878),
crític amb les estèrils idealitzacions
del passat, va inaugurar un nou cicle
historiogràfic que anuncia el pragmatisme
constructiu d’Enric Prat de
la Riba, pare polític de la Catalunya
contemporània.