Revistes Catalanes amb Accés Obert (RACO)

El Mapa Geològic de Catalunya entre el XIV Congrés Internacional i la guerra civil (1926-1936)

Enric (Aragonès i Valls) Aragonès

Resum


S’estudia l’evolució de la cartografia geològica sistemàtica de Catalunya en el període que va des de la desaparició del Servei del Mapa Geològic de la Mancomunitat fins a la guerra civil. Període que es caracteritza per l’aparició i desenvolupament
inicial d’un nou projecte estatal de cartografia, el primer a una escala detallada, i per la impossibilitat, malgrat els intents, de recuperar l’antic Servei des de les institucions catalanes. La Dictadura nascuda del pronunciament del general Primo de Rivera el setembre de 1923 va donar un notable impuls als projectes cartogràfics estatals: d’una banda accelerà la realització del mapa topogràfic a l’escala 1:50.000 que l’Instituto Geográfico anava aixecant parsimoniosament (en mig segle tan sols s’havia publicat el 8% dels fulls de Catalunya), i de l’altra decidí substituir l’antic mapa geològic a l’1:400.000 per un de molt més detall, aprofitant com a base el topogràfic a l’1:50.000. La celebració a Espanya del XIV Congrés Geològic Internacional (1926) fou providencial per donar protagonisme i prestigi a l’organisme organitzador, l’Instituto Geológico de España, que seria potenciat, reorganitzat i dotat amb recursos per tal de posar en marxa el nou projecte. La nova cartografia, dirigida des de Madrid a través d’un delegat territorial, comptà amb la participació catalana d’un efímer Instituto Geológico Provincial (1927-1930), que heretà el patrimoni de l’antic Servei del Mapa, i del Dr. Bataller en qualitat d’agregat a l’IGME. En el moment que va esclatar la guerra, s’havien publicat 8 fulls del nou mapa, quedant-ne altres quatre en premsa, els quals veurien la llum durant els primers anys de postguerra. Quan la dictadura es va enfonsar (1930), les institucions catalanes es plantejaren la recuperació de l’antic Servei del Mapa, encomanant-ne els estudis a l’Institut d’Estudis Catalans, que en tot moment va comptar amb la col·laboració de l’antic director, Marià Faura i Sans. Malgrat que Faura va ésser nomenat altre cop director i que com a tal va fer algunes actuacions per tal de recuperar el patrimoni del Servei, aquest no va arribar a existir com a tal. Mentre les institucions (la Generalitat republicana i l’IEC) debatien sobre la conveniència de continuar la cartografia geològica a l’1:100.000 o de col·laborar amb el nou projecte de l’IGME, el 6 d’octubre de 1934 s’entrà en un període d’inestabilitat política que seria ja irreversible i del que el règim autonòmic va ser la primera víctima. Faura va ser objecte de fortes campanyes de desprestigi; en acabar la guerra (1939) fou apartat dels seus càrrecs de funcionari i morí poc després, mentre les institucions tornaven a la situació anterior a 1930 i l’Estat reprenia l’aixecament del mapa geològic de detall.

Paraules clau: Història de la ciència, segle XX, Geologia, Cartografia, Espanya, Catalunya.

Text complet: PDF