Any literari Salvador Espriu 1913-2013
Es fa difícil, en plena epifania de l’any Espriu, dir coses que no s’hagin dit o que, previsiblement, es diran. (Per cert, quina excel·lent anyada de la poesia catalana, la de 1913: Villangómez, Teixidor, Rosselló-Pòrcel, Joana Raspall… i quina poca volada que tenen aquestes commemoracions.) Per tant, no parlaré de l’oportunitat, de les mesquineses, de les apropiacions, dels cops de colze ni de les formes i banderes que envolten l’aniversari espriuà; ni dels oblits i silencis clamorosos que aquest “any” imposarà. Tampoc intentaré fer una anàlisi global de l’obra de l’escriptor ni de la recepció que va tenir en el seu moment. (En aquest aspecte, tan sols diré, com de passada, que la sobrevaloració extra literària que en el passat es va fer d’Espriu –i que tot sembla indicar que ara es repetirà– va ser causa d’amplis perjudicis i prejudicis que encara avui perduren; aspectes, aquests, molt propis del país mediocre que som i que demostrem ser dia a dia: una societat de tendències melodramàtiques, amb una incultura de proporcions, literalment, colossals.)
Començaré aquesta lectura rememorant l’impacte que em va produir llegir El caminant i el mur quan jo tot just començava a voler ser poeta. (Som a meitat dels seixanta.) Per bé que el planyívol Assaig de càntic en el temple ja era conegut i recitat de memòria com una mena de lletania o com el jurament dels Horacis, haig de dir que del llibre no en sabia res fins que me’l van prestar –parlo de l’edició d’Óssa Menor (1954)– i vaig immergir-m’hi amb veritable fruïció, si és que es pot fer altrament en un llibre de poemes. Poc hi vaig entendre, ho confesso, en una primera lectura. Estava segur, però, que la fascinació que aquells mots havien exercit damunt meu tenia molt més a veure amb la intuïció d’haver tocat os en el cor d’allò poètic que no pas d’haver caigut en el parany de la seducció dels cants de sirena que ja començaven a planar sobre la poesia i la persona de Salvador Espriu.
Els poemes d’El caminant i el mur em van colpir severament: potser perquè intuïa que, rere aquell aparent hermetisme i opacitat, hi bategava l’alta poesia, expressada en un llenguatge ajustadíssim, eficaç. Una veu lírica pura: aquest és l’Espriu que em va impactar –i ho segueix fent, encara. Una veu lírica que, a parer meu, palesa que “hi ha alguna cosa més entre la paraula i el silenci: una remor, un lleu so, un balbuceig: un llenguatge perdut que mena al Logos constructor”, com va escriure Maria Zambrano. I aquesta cosa no és sinó la poesia.
El caminant i el mur és un (dis)curs sobre la vida, l’itinerari del caminant (“els camps caminats pel sol / en l’or enyorat dels dies”). La vida enfront de la mort. La mort, el mur que encercla i que atura, definitivament, aquest caminar. La mort, a la qual el poeta anirà retornant, d’una manera continuada, insistent, al llarg del llibre –i de tota l’obra. Tanta meditació sobre la mort potser perquè la vida és tan sols un préstec a retornar instant a instant: tot un compte enrere.
Em fixaré en tres moments del llibre, un de cadascuna de les seves tres parts.
Primer. “No t’he de donar accés al meu secret”, el poema amb què s’inicia el llibre i el seu primer tram, “Les ombres, el riu, el somni perdut”. En aquest poema, Espriu ja adverteix al lector que res no li serà fàcil, que haurà de descobrir –per descobrir-se– els arcans per on discorre cada poema, per accedir al coneixement, per entrar en el laberint dels seus textos. (El laberint: la cruïlla de camins –la majoria, celats, no duen enlloc; només n’hi ha un que, més enllà dels paranys i obstacles que viure suposa –emocions, sensacions, idees, creences– meni al centre, és a dir, a l’interior d’un mateix: “em pots trobar, si goses, / darrera d’aquesta / porta, aquí, on visc i sento / l’enyor i el crit de Déu i sóc / amb els ocells nocturns de la meva solitud, / un home sense somnis en la meva solitud”.) Protegit dins i per la seva obra, el poeta aconsegueix una efímera victòria de l’espiritual sobre el material, de la llum sobre l’ofuscació, del coneixement sobre l’irracional. Perquè “sentir, només, sense comprendre, / no em salvarà del vell furor del vent”. “No t’he de donar accés al meu secret” manifesta el dolor (antic) del poeta amb l’al·lusió a Gadara –la ciutat vora el llac de Tiberíades que Vespasià va cremar després d’haver massacrat els seus habitants. Un “vell arrelat / dolor que no té alba”, aquest del poble jueu, que, com el seu mateix i el del seu poble, Espriu vol compartir amb el lector, ja que tot en aquest llibre és pur diàleg amb l’altre. Un diàleg, però, que no serà fàcil: “Preguntes fredament com estimo la vida, / quan no vols escoltar el que diria un crit.” Perquè res no “t’ha d’obrir la porta de les ombres i el clos / on tinc només amb mi els laments de Gadara”.
Segon. Les “Cançons de la roda del temps”, els dotze poemes de mètrica diversa, que el crit de Raimon va popularitzar en un disc memorable. Encara ara es fa difícil llegir els poemes sense que ressoni en el cervell el ritme d’aquella veu poderosa. Les cançons marquen el ritme del dia, de l’albada fins a la nova albada: un altre cop la meditació sobre el pas del temps –cíclic, anorreador– és el marc on es desenvolupa el cavalcar incansable de les hores. I la presència de la mort, constant en totes les cançons, però especialment visual en la “claror de ponent” del perdut que la mira, “car tot, en un moment, / et serà pres”. A destacar algunes imatges oníriques –aspecte, potser, poc posat de relleu pels estudiosos–, com són l’allunyada neu d’unes mans, la barca –la navegació perillosa–, la rara rosa blanca, les aigües del somni…
Tercer. “Amb música ho escoltaries potser millor”, poema de la tercera part del llibre, “El Minotaure i Teseu”, on Espriu aplega fins a una vintena de poemes solts, sense més unitat que la que la veu i el to del poeta li donen. Aquí hi ha el famós “Assaig de càntic en el temple”, entre altres peces molt remarcables, com l’irònic plany a Knowles el penjat, o el joc metaliterari que el poeta fa amb els dos darrers textos, “Escrit a la manera de Salom” (el seu alter ego) i ”Sentit a la manera de Salvador Espriu”. Em fixaré, tan sols, en el bell “Amb música…”, que conté una declaració d’amor del tot explícita, un fet insòlit en la lírica del poeta: “m’agradaria que sentissis / dintre teu, ben endins (…) com, humilment, silenciós, / t’estimo”. Però, alhora, aquest amor es tenyeix amb la fel del desamor, o millor dit, d’un amor sense cap mena de futur: una relació que no té un lloc propi, trasbalsat per “la buida, densa, sorollosa / argila de paraules” amb la qual l’altre respon al clam del poeta. Un amor d’antípodes.
Són tres moments, aquests, sostrets a les infinites hores de plaer que la lectura d’El caminant i el mur –i la resta de l’obra espriuana– m’han estat donades. I que voldria que encoratgessin al lector d’aquest paper a tornar a escoltar “el batec feble / del cor que m’ha guanyat dintre la fosca”. Aquest serà el millor, l’únic homenatge possible a Salvador Espriu.
* * *