Si ens diuen les paraules piano i orquestra, la imatge que probablement ens vingui al cap serà la d’un piano gran cua davant d’una orquestra simfònica.
Però moltes vegades el lloc del piano no està davant l’orquestra, sinó dins.
L’ús d’un instrument de tecla dins l’orquestra no és exclusiu del piano, sinó que és previ fins i tot a la invenció d’aquest instrument. A les orquestres barroques hi trobem sempre un instrument harmònic (clavicèmbal, orgue) que reforça l’harmonia del conjunt. Però l’orquestra clàssica i romàntica fa créixer les seccions de corda i també va augmentant les de vent, i tot plegat fa que desaparegui la necessitat d’aquest coixí harmònic.
Amb l’aparició del pianoforte (inventat per Bartolomeo Cristofori a principis del segle XVIII) el clavicèmbal anirà quedant en desús, mentre al nou instrument se li adjudica un caràcter més de solista. Progressivament, el piano va prenent més protagonisme dins la societat. L’ús de noves tècniques de manufactura permeten fer pianos de moltes mides, amb un bon manteniment de l’afinació i a un cost assequible; pas a pas, es converteix en un instrument d’ús domèstic. Cap a la segona meitat del segle XIX, el piano és el principal instrument de comunicació musical: la dificultat de disposar sovint d’una gran orquestra converteix en habitual la transcripció al piano d’aquestes obres orquestrals per a donar-les a conèixer al públic. Moltes de les grans obres simfòniques de la segona meitat del segle XIX i principis del XX de compositors com Brahms, Bruckner o Mahler, van ser presentades al públic a través de versions per a piano, piano a quatre mans o dos pianos.
Amb aquest ús tant habitual del piano, no és estrany que algun compositor tingués l’ocurrència d’utilitzar-lo com un element més de l’orquestra.
I aquest fet succeeix per primera vegada a l’obra “Lélio” d’Hector Berlioz, escrita l’any 1831. És un grup de sis peces musicals, i a la sisena hi apareix un fragment per piano a quatre mans. Curiosament, Berlioz no va tornar a utilitzar més el piano a les seves obres orquestrals i haurien de passar més de 50 anys perquè un altre compositor francès, Camille Saint-Saëns el tornés a utilitzar a la seva Simfonia nº 3 (1886).
Al tombant de segle, l’ús del piano dins l’orquestra es torna més comú i ja trobem obres on s’aprofiten més les qualitats tímbriques de l’instrument, en compositors com Igor Stravinski, Ottorino Respighi, Sergei Profokiev, Dmitri Shostakovich, Béla Bartók, Sergei Rachmaninov i d’altres. A partir d’aquest moment i fins els nostres dies, l’ús del piano és força habitual en moltes obres per a orquestra.
Les grans seccions orquestrals són la corda, el vent-fusta, el vent-metall i la percussió. L’arpa i els teclats, pel fet de dependre d’un sol instrumentista, no es poden considerar secció.
Els teclats que poden intervenir en obres orquestrals de diferents períodes van des del clavicèmbal, l’orgue o l’harmònium, a la celesta, el piano, les ones Martenot o els sintetitzadors. La majoria d’aquests instruments requereixen d’un especialista, ja que tenen tècniques diferents i en alguns casos és el mateix instrumentista el que aporta l’instrument. Normalment, el pianista es fa càrrec de les parts de piano i de celesta.
La celesta és un instrument inventat pel constructor d’harmòniums francès Auguste Mustel l’any 1886. El so el produeixen unes làmines de metall (fet que teòricament l’inclou dins dels instruments de percussió, encara que a la pràctica va amb els teclats), percudides per uns martells accionats des d’un teclat com el d’un piano. Això permet que un pianista pugui tocar sense problemes una celesta, tot i que la mecànica dels martells és lleugerament diferent, així com el pes de les tecles i la resposta sonora, el que requereix una certa adaptació. El so és semblant al d’un glockenspiel però amb un timbre més suau.
El primer compositor important que va utilitzar la celesta dins una orquestra simfònica va ser Piotr Ilitx Txaikovski i el fragment més conegut és la “Dansa de la fada ensucrada” del ballet “Trencanous”, escrit l’any 1892.
Després, molts altres compositors han utilitzat la celesta d’una manera rellevant, entre ells, Gustav Mahler, Igor Stravinski, Gustav Holst, Ottorino Respighi, Richard Strauss, Maurice Ravel o Claude Debussy. Béla Bartok li donà un protagonisme especial en escriure “Música per a cordes, percussió i celesta” que data del 1936.
Possiblement gràcies a aquest color especial que crea, s’ha seguit utilitzant al llarg de tot el segle XX i inicis del XXI. Una de les darreres aportacions als passatges de celesta, han estat les bandes sonores de John Williams per a les pel·lícules de “Harry Potter” (tema de Hedwig).
En la formació d’un pianista es tenen en compte diferents aspectes que responen a les diferents sortides professionals i que es treballaran més o menys en virtut de les habilitats i afinitats de cadascú. Des de la possibilitat de ser solista, formar part d’un grup de cambra, pianista de repertori (de cadascun dels instruments melòdics), acompanyant de cantants, repertori d’òpera, més tots els derivats de la pedagogia musical que també demanen l’ús del piano.
Curiosament, gairebé mai es parla de la possibilitat de tocar dins d’una orquestra, ni es treballen passatges orquestrals (com sí fan tots els altres instrumentistes de l’orquestra), ni hi ha cap preparació específica per a aquest ofici. Només s’adquireix amb la pràctica.
I quines són les dificultats amb que es pot trobar un pianista? Doncs, per exemple, una cosa aparentment tant simple com mirar el director. El piano acostuma a estar situat a l’extrem dret de l’escenari, amb tota la secció de violins primers al davant i mentre toca ha d’estar pendent de la partitura, del teclat i del director que està a uns quants metres de distància. I a diferència de quan toca en un grup de cambra, on el pianista acostuma a tenir un cert lideratge en el control dels tempos, aquí s’ha de supeditar totalment al que marca el director.
Una altre aspecte al que no estem acostumats els pianistes, és a l’ús de particel·les. Per raons òbvies, en les obres orquestrals, cada instrument té una partitura només amb la seva part. Però fora de l’orquestra, els pianistes sempre treballem amb la partitura sencera. No estem acostumats a tot aquell munt de compassos d’espera que trobem en moltes obres, els hem d’omplir mentalment amb la música que toquen els altres, i a més no ens podem descomptar, perquè no tenim cap company de faristol que ens ajudi!
Però malgrat aquestes dificultats, tocar amb orquestra també té moltes compensacions. Per a mi ha representat la possibilitat de treballar amb molts i grans directors, de conèixer en profunditat i activament obres que d’altra manera només hauria pogut gaudir com a oient; m’ha permès relacionar-me amb professionals i solistes de primer ordre i em permet seguir aprenent dia a dia.
* * *