El jesuïta alemany Athanasius Kircher (1601/2-1680) va tenir una intensa activitat literària en diferents camps del saber. Al llarg de la seva vida va escriure diversos llibres de diferents àmbit del coneixement com la geologia, la filosofia, la ciència, l’egiptologia, la medicina o fins i tot sobre música. Athanasius Kircher va ser una d’aquelles grans figures hereva de la tradició renaixentista on tots els camps del saber formaven part del coneixement. L’any 1684 fou publicada una Vita d’Athanasius a Habsburg, una biografia, a través de la qual podem conèixer dades de la seva vida.[i] Nascut a Geisa (Alamanya), Athanasius va estudiar teologia a Westfalia i va ingressar a la companyia de Jesús l’any 1618. Athanasius va viure la major part de la seva vida a Roma. Coneixia molt bé els clàssics grecs i llatins, estava fascinat per la cultura egípcia i el món oriental, i un dels seus camps d’estudi més destacats fou la geografia. La seva obra més coneguda és el Mundus Subterraneus (1665) on presenta un gran ventall de noves teories geològiques sobre la terra i la seva formació acompanyada d’uns gravats meravellosos.[ii]
Pilrig Group © Andrea Geile 2007. Photo: Andrea Geile
Durant el Renaixement diversos autors van desenvolupar una nova metodologia d’estudi més empírica i van establir les bases per a un coneixement científic del món fusionant el coneixement mecànic i tecnològic de l’època amb la filosofia natural. En aquest sentit, Kircher és un dels grans representants d’aquest nou paradigma; en les seves obres trobem els referents de la teologia i de la filosofia clàssica fusionats amb l’experiència i idees que a vegades es troben al límit de la ciència.
Aquest mateix esperit és el que també trobem en les seves obres de música. La seva obra més coneguda de música és la Musurgia universalis, publicada a Roma el 1650.[iii] La Musurgia és una magna obra de teoria musical on Kircher integra la descripció de molts instruments musicals acompanyats d’esquemes, gravats i plànols. També proporciona la descripció tècnica per construir-ne de nous; un d’aquests és l’arpa eòlica, un instrument que emula la cítara però amb unes mesures molt més grans, gegantines, i amb unes cordes que es mouen amb la força del vent. De fet, aquest colossal instrument ha fascinat diversos autors, no només del Renaixement sinó també a dia d’avui. A mitjan segle XIX, Georges Kastner li va dedicar un breu tractat on vinculava l’instrument amb la música còsmica. I de fet, un dels aspectes més remarcables de l’obra de Kircher és el fet de concebre la música com una disciplina filosòfica que reflecteix les proporcions i l’equilibri de l’univers.
Un dels altres llibres de Kircher, no tant conegut com el Musurgia, però que s’inscriu plenament dins d’aquesta concepció harmònica de la música és el Phonurgia Nova.[iv] Aquí, Athanasius va més enllà del què havia exposat anteriorment i s’endinsa en la naturalesa i les propietats del so, sense perdre mai de vista l’art mecànic que havia caracteritzat la seva obra anterior. El Phonurgia, publicat el 1673, és un tractat sobre les propietats del so i l’acústica. Aquest és el primer llibre que apareix a l’Europa del segle XVII dedicat plenament al camp de l’acústica i dels elements que s’hi deriven com l’eco, les vibracions del so o la veu humana. Athanasius descriu el terme de Phonurgia en el seu glossari com la “facultas mirabilium per sonos operatrix”, és a dir, ens parla sobre les meravelloses facultats i propietats curatives del so.
Buxus Ring 200cm at Mellerstain © Andrea Geile 2007. Photo: © M. Wolchover
Aquesta obra està dedicada a l’emperador del Sacre Imperi Romanogermànic, Leopold I de Habsburg. Athanasius va elaborar el llibre en dues parts: la primera s’anomena “Phonosophia anacamptica”, també coneguda amb el nom d’ars echonica, és a dir, un tractat sobre la influència de l’eco, una de les propietats del so que més interessen a Athanasius, i la segona “Phonosophia nova”. La primera part està dedicada a la influència que exerceix la música en els sers humans, i integra varies seccions entre les quals es troba un estudi sobre la naturalesa i les propietats de l’art de la sonoritat, de les normes que regeixen el so i dels instruments que l’articulen. També explica l’origen de l’art acústic i descriu la fabricació de tot tipus de trompetes tot utilitzant la matemàtica i la trigonometria per explicar la seva estructura i les vibracions que produeix el seu so. Aquí, Kircher idea màquines i instruments que no existien en l’època i que en ocaisons estan entre el llindar de la realitat i de la ficció. Això fa d’Athanasius un representant de la ciència experimental, un creador o inventor que utilitza una gran varietat de branques del saber com la mecànica, l’arquitectura, la metal·lúrgia, el magnetisme, l’aerologia, etc. per desenvolupar invents i màquines.
Un dels seus invents més divertits que exposa en aquesta obra és el de l’estàtua que pot articular sons.[v] Ell mateix ja havia explicat en altres obres que la gran quantitat d’estàtues que els egipcis van construir s’acompanyaven d’unes flautes que podien emetre sons; eren el que hom ha anomenat les estàtues que parlen. Athanasius discuteix sobre aquesta qüestió i arremet contra elles ja que les considera falses perquè emulaven els sons de la naturalesa, tal com feia la màgia natural, però sense poder emetre les seves propietats. En canvi, l’instrument que ell proposa pot arribar a articular sons reals; el seu instrument és una estàtua de la que en surt una gran trompeta, un tub cònic en forma d’espiral, que es dirigeix a una altra instància o a l’aire lliure amb l’objectiu d’amplificar les veus, cridar a distància, o emetre tot tipus de sons i música. En definitiva, Kircher concep un megàfon gegant.
En el camp de la construcció d’instruments, Athanasius també dedica una part a estudiar els edifici que tenen una bona acústica. Un dels primers exemples que presenta és el Teatre de l’arquitecte romà Vitruvi; la concavitat de la construcció del teatre permet que el so circuli a través del vent de tal manera que les veus es poden escoltar a la perfecció des de diferents posicions.[vi] Un altre edifici que presenta és el Palau Farnesio de Màntua, un palau renaixentista que reflecteix les propietats de l’harmonia arquitectònica, on l’eco es multiplica de forma exponencial, igual com passa a la Villa Simonetta de Milà.[vii] Per Athanasius és la simetria d’aquestes construccions la que potencia que la veu es multipliqui de forma exponencial i que l’eco adquireixi gran rellevància. Per això, aquests són els millors exemples harmònics del so i de l’eco.
La segona part del llibre s’anomena “Phonosophia nova” i és un estudi del prodigi del so i de la seva eficàcia. Athanasius també es dedica a les causes prodigioses de la música i del so en la seva vessant curativa amb l’objectiu de restablir novament l’ordre al cos i adquirir la salut. La idea principal que presenta Kircher és que el so i la música poden ser emprats amb finalitats terapèutiques i mèdiques. Tot i ser un religiós, Kircher ens parla de màgia, de màgia renaixentista, i ens explica que la música és capaç de connectar amb aquesta màgia per descobrir els secrets de la natura.
Un dels exemples que presenta és el de la curació (o el reequilibri del cos) de les picadures de taràntules a través de la música, les famoses tarantel·les.[viii] El verí que generava la picadura d’una taràntula a l’individuo produïa una malaltia que es coneixia amb el nom de tarantisme. Era una malaltia comuna a l’Europa de l’època i aquest tema ja l’havia tractat en altres obres seves. Els símptomes de la malaltia que descriu Kircher afecten al sistema motriu i causen dificultats en la parla, canvis molt polaritzats del caràcter de la persona, i disfuncions que podien portar al malalt ràpidament a la mort. Una de les cures de l’època passava perquè l’infectat estigués en moviment continuo, com a mínim durant els dos dies següents de la picadura. Aquesta activitat s’aconseguia mitjançant música i per aquesta raó van determinats temes musicals van quedar associats a la cura d’aquesta malaltia: són les tarantel·les. En la mateixa obra de Kircher trobem partitures i composicions musicals per tractar aquesta patologia.[ix] Kircher especifica diferents tipologies de música en relació a la preponderància d’un humor sobre l’altre, tal i com la medicina clàssica establia. També era molt important determinar quina tipologia de taràntula havia picat al pacient per saber quin tipus de música calia aplicar; de fet, a través de la música s’observava la reacció de la taràntula que servia per determinar la melodia adequada que el malalt havia d’escoltar i ballar. Aquestes composicions es caracteritzaven segons Kircher per tenir la capacitat i qualitat per despertar facultats internes que poden reaccionar contra la intoxicació provocada pel verí de la taràntula.
Kircher també desenvolupa les propietats terapèutiques de la música en el seu tractat Magnes sive de arte magnetica de 1641, on estableix una relació entre el magnetisme, el tema principal del voluminós llibre, i la música.[x] Aquí també analitza extensament les propietats de la música focalitzades en el tarantisme i les diferents variants amb diverses composicions musicals.[xi] Els sons són per Kircher capaços d’equilibrar l’humor desequilibrat, origen primer i últim de la malaltia. Així, doncs, determinades notes exciten els músculs perquè reaccionin contra el verí i la malaltia; amb la música, músculs i arteries es desperten i circulen, bombegen la sang per restablir l’ordre i la música fa, en aquest cas, la funció d’antídot.
Tot això està en relació amb la seva concepció de la sonoritat; la seva definició parteix de la concepció aristotèlica, això és un moviment de dos cossos que es friccionen. tanmateix, Kircher fa evolucionar el concepte de la concepció merament física cap a quelcom que es podia vincular i connectar amb la naturalesa humana. Per aquesta raó, Athanasius es va dedicar també a estudiar l’orella i determinar les seves propietats vers el so. En la seva explicació del poder de la música intervé una vibració simpàtica d’una substància intangible; en aquest cas, hi ha el pressupòsit d’un èter subtil, quelcom intangible que reflecteix un ordre còsmic, i és aquest ordre còsmic el capaç d’inspirar músics, poetes i escriptors. Amb la música es pot aconseguir aquest equilibri.
La música com a instrument terapèutic també té una història, i el mateix Kircher la presenta: són els prodigis del so.[xii] Un dels primers testimonis que presenta d’aquesta aplicació és el de David que apareix descrit en l’Antic Testament. Aquí, David utilitzava l’arpa per crear música i apartar l’esperit maligne que empaitava a Saül. Cada vegada que David tocava l’arpa, Saül es trobava millor i s’alliberava. Kircher recupera la tradició clàssica que ens parla sobre les propietats curatives de la música com la de Davis o la d’Orfeu, i l’integra en una obra que aglutina els principals mites i exemples de l’antiguitat relacionats amb la música i la curació. A més, també presenta exemples tecnològics per aplicar aquesta realitat; les seves màquines construeixen un univers carregat de simbolisme on s’hi barregen tot tipus d’influències, des de la tradicional concepció galènica dels humors fins elements màgics del Renaixement. L’obra musical de Kircher ens apropa, en definitiva, a les propietats suprasensibles de la música i del prodigi del so.
* * *
[i] Giunia Totar, L’autobiographie d’Athanasius Kircher. L’écriture d´un jésuite entre vérité et invention au seuil de l’œuvre, Université de Caen, 2007
[ii] Athanasii Kircheri Magnes siue de arte magnetica opvs tripartitvm, Ludovici Grignani, Roma, 1641
[iii] Athanasius Kircher, Musurgia Universalis sive ars magna consoni et dissoni, Francesco Corballeti, 2 vols. Roma, 1650.
[iv] Athanasius Kircher, Phonurgia Nova sive conjugium mechanico-physicum artis & naturae paranympha phonosophia concinnatum, Kempten, ed. Rudolphum Dreherr, 1673.
[v] Phonurgia, 161-3.
[vi] Phonurgia, 73-8.
[vii] Phonurgia, 78-82.
[viii] Phonurgia, 205-217.
[ix] Phonurgia, 209-210.
[x] Athanasius Kircher, Magnes sive de arte magnetica, 840-891.
[xi] Magnes, 865 i seg.
[xii] Phonurgia, 196 i seg.