La figura central del director d’orquestra sempre ha aixecat polèmiques discussions i crítiques sobre la funció que ha de tenir des del podi aquell que és el responsable del resultat musical de l’orquestra. Entre ànsies de dominació, afecció al poder, culte a la personalitat i fascinació pel treball -fins al punt d’esdevenir una obsessió -, la professió de director d’orquestra ha travessat tot tipus d’etapes, ha conegut mil i un rostres que la han modelat, aportant cadascun un ritual únic i insubstituïble, un savoir faire en ocasions tan envejat com cobejat. El passat 1 juny 2011, Pablo González, director titular de l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya, ens concedia uns minuts abans d’un assaig en què l’orquestra ultimava els preparatius del concert de cloenda de la temporada 2010 – 2011, amb una esplendorosa tercera de Mahler que posava el colofó a dos anys de celebracions sobre el compositor bohemi i la seva obra, en la commemoració del centenari de la seva mort el 2011 i la dels cent cinquanta anys del naixement el 2010.
© Desislava Tsankova
Mig segle d’existència que va donar molt de sí, no tant com per canviar el món -la tendència natural de Lebrecht a la hipèrbole és ja tot un clàssic del gènere -, però sí per abocar les últimes gotes d’una era tal i com l’entenien els més excelsos creadors en un univers de sons que amb el temps han pres el seu just valor i han sabut trobar el lloc que li correspon en la història. Ja ho deia el compositor, “el meu temps ha d’arribar”. I és potser aquest, el nostre temps, el temps de Mahler, més que mai. Li preguntem a Pablo González com va conèixer a Mahler i no pot ocultar el seu entusiasme quan ens comenta que el va descobrir en la seva etapa com a flautista en la Jove Orquestra Nacional d’Espanya, precisament amb la tercera simfonia, una obra que va adquirir aviat en una gravació que no deixava d’escoltar una i altra vegada atret per aquell món sonor. “Així és com es va convertir en una figura de gran importància per a mi. Al cap de poc temps el meu pare em va regalar la partitura de la tercera simfonia i aquesta es va convertir en un llibre de capçalera. Va ser realment una “trucada”, en molts sentits. ” A l’asturià no li molesta admetre que amb ella va començar a comprendre veritablement què era el món de l’harmonia, la composició. Amb el pas del temps va començar a imaginar com seria entrar en aquest món, és a dir, interpretar aquesta obra des del punt de vista del director. No és l’únic director que té una especial relació personal amb l’obra. El 1983 Esa-Pekka Salonen (Hèlsinki, 1958), actual director titular de l’Orquestra Philharmonia de Londres, va haver d’aprendre l’obra en dos dies per substituir en l’últim moment a Michael Tilson Thomas al capdavant d’aquesta mateixa orquestra, de la qual Salonen en va ser el principal director convidat durant deu anys (entre 1985 i 1994), molt abans dels seus gloriosos anys a Los Angeles. “A vegades, es donen aquest tipus de “trucades”. No és una cosa en el que pensi o pel que estigui preocupat, però quan arriben o et criden per fer una obra que coneixes bé, és fa difícil de rebutjar. “. En la passada primavera Pablo González debutava en la Grosser Saal de la Musikverein vienesa, substituint a Rafael Orozco al capdavant de la Tonkünstler Orchestra, amb una altra simfonia de Mahler, la sisena. “Fer Mahler en aquest lloc és una cosa molt especial. Aquest tipus d’oportunitats vénen quan vénen”.
“La música de Xostakóvitx és molt poderosa a nivell emocional, arriba amb molta força no solament a l’oient, sinó també a l’intèrpret”
Després d’una temporada al capdavant de l’OBC, Pablo González se sent entusiasmat no solament pel rendiment de l’orquestra en els concerts, “cosa que es pot apreciar a cada assaig”, sinó per la major fluïdesa que ara existeix en la comunicació entre la gerència, la direcció artística i la formació. “Tenim una connexió que pel que em diuen fa anys que aquí no hi havia”. És aquesta connexió potser la que està permetent que el bon ambient, propici per al treball i possibiliti, al seu torn, la millora del rendiment de la formació. “La qualitat dels músics hi és, és un fet, només es tracta de reunir les condicions idònies perquè segueixi millorant l’orquestra”. En la seva estrena com a titular, González va elegir, entre altres obres, la setena simfonia de Xostakóvitx. La “Leningrad”, com així es coneix aquest devastador monument sonor de gairebé vuitanta minuts de durada, que va ser escrita el 1941, en el moment precís en què els nazis assetjaven la ciutat soviètica en el transcurs de la Segona Guerra Mundial. A González li apassionen moltes de les pàgines dels simfonistes russos. “La música de Xostakóvitx és molt poderosa a nivell emocional, arriba amb molta força no solament a l’oient, sinó també a l’intèrpret”. Encara que no es tracti d’una afinitat personal, reconeix que se sent còmode amb la música escènica de Prokofiev, on “el compositor rus aconsegueix esprémer al màxim tots els seus recursos”.
L’OBC obre la temporada 2011-2012 amb Alexander Nevsky precisament; una temporada marcada per les retallades pressupostàries imposades per una circumstàncies econòmiques que no deixen de prendre cada dia el protagonisme a la premsa, fins al punt que s’ha convertit en una mena de mantra aclaparador que ja no el sabem com aturar. Adaptada més que mai a les circumstàncies, la temporada presentarà programes menys ostentosos, on figuraran moltes pàgines del repertori més “clàssic”: Mozart, Brahms o Wagner compartiran faristol amb Monsalvatge, de qui se celebra el centenari del naixement el 2012. “Un dels compositors més sòlids de Catalunya i potser d’Espanya en la història recent.” diu González. Monsalvatge ens deixava just fa deu anys. És cert que la seva obra és de difícil catalogació perquè va passar per etapes molt diverses, fluctuant entre el nacionalisme folklòric inicial, amb l’obligada influència de la música dodecafònica, i una estètica impregnada per un pathos wagnerià. Tot i així, el compositor català va saber trobar el seu propi camí, i va aixecar una veu robusta en un panorama molt hermètic sense renunciar a la seva identitat. “Va saber agafar d’aquí i d’allà, va ser molt obert, molt permeable a tot tipus d’estímuls. Crec que això en l’època en què Monsalvatge vivia era un plus, el fet de no quedar ancorat en un estil”, ens recorda González. Va confessar una certa predilecció per la Cançons negres (1945), que ha dirigit en diverses ocasions, o el seu ambiciós Cant Espiritual (1960) per a orquestra i cor, amb el text de l’obra homònima de Joan Maragall, que també vàrem escoltar el passat 30 de setembre en el concert inaugural de la temporada.
“Monsalvatge és un dels compositors més sòlids de Catalunya i potser d’Espanya en la història recent.”
Els que coneixen Pablo González, saben que és inseparable de la seva bicicleta. “És una afició que tinc i m’ajuda molt en èpoques de treball. En aquesta època solc venir a treballar amb bicicleta als matins i torno a casa, abans de dinar; al meu barri hi ha molts pendents per pujar i baixar, amb poc trànsit. És un lloc molt agradable, molt tranquil i alhora està molt a prop del centre “. Quan va arribar a Barcelona es va instal·lar definitivament al barri de Vallcarca. Algú li va comentar si el motiu de l’elecció tenia a veure amb Schönberg, que va passar l’hivern del 1931 i la primavera de 1932 en aquest barri. “De moment encara no m’he tornat dodecafònic!”, Confessa el director.
Vallcarca li permet escapar de Barcelona en bicicleta amb facilitat. “Tinc el Tibidabo i també puc anar a Sant Cugat sempre que tinc algunes hores per fer ciclisme”. Un ambient molt diferent del Londres que el va acollir en la seva etapa de formació, així com en el seu treball com assistent de Colin Davis al capdavant de la London Symphony. “Una de les millors orquestres del món”, ens diu. La rapidesa i la disciplina de treball en aquest tipus de formacions són certament sorprenents, així com la gran mentalitat d’equip que hi ha a les seves files. “La jerarquia de l’orquestra està molt ben definida. La responsabilitat d’un principal de secció és absoluta, i el respecte de cada un dels tutti amb aquest principal és inqüestionable”. No és com per parar-se a explicar als músics com volia el compositor que allò sonés… “Quan arriba un director el treball és molt ràpid, molt més fàcil, sense que el director hagi de dir-les”. Potser és això el que molts anomenen tradició, confonent-la amb un passat anquilosat en la memòria d’aquells que no es cansen d’evocar el passat. És l’eterna diatriba dels partidaris del nou i del vell, una discussió potser ja esgotada en una època en què les orquestres com, per exemple, la Filharmònica de Berlín que programen a Lachenmann al costat de Mahler, a Tallis al costat d’Elgar.
“A Anglaterra vaig treballar moltes vegades amb molt poc temps, però allà gairebé no has de parlar amb les orquestres. Tot és molt ràpid i són molt sensibles al gest, i també molt flexibles”
No deixa de ser sorprenent, malgrat tot, el gran contrast existent entre aquesta rapidesa que González esmenta. Aquesta reacció immediata de les grans orquestres al més mínim impuls, davant d’un temps limitat de treball, molt preciós, que contrasta amb un altre manera de funcionar que ja està en desús. Sergiu Celibidache demanava molts assajos per a cada concert. Es disposa cada vegada de menys temps? Deia Karlheinz Stockhausen en el pròleg al llibre sobre la seva música que va escriure Michel Rigoni (Karlheinz Stockhausen, un vaisseau lancé vers le ciel, Millérnaire III, París), que els músics d’avui el que volen és treballar poc, assajar el menys possible i guanyar molts diners, dedicant cada vegada menys temps als detalls, mentre que la seva música demana certament el contrari, una inversió total per part de l’intèrpret, que ha de memoritzar notes, tempi, gestos, dinàmiques, fins a poder interpretar la peça com ho faria amb una obra de repertori clàssic. “A Anglaterra vaig treballar moltes vegades amb molt poc temps, però allà gairebé no has de parlar amb les orquestres. Tot és molt ràpid i són molt sensibles al gest, i també molt flexibles”. González no amaga tampoc el fet que a Anglaterra, si el director vol buscar un detall molt concret i s’atura més d’uns minuts a treballar un passatge concret, arriba un moment en què l’orquestra ja no rep cap estímul perquè no tenen aquest hàbit. “De la mateixa manera que aquí si treus assajos, si deixes només un assaig per a un concert, significa un estrès molt gran per a la majoria d’orquestres, allà en canvi estan la mar de tranquils. Si vols entrar a buscar alguna cosa realment personal, molt personal, potser hagis de renunciar-hi “. És el preu que cal pagar per disposar d’una excel·lent maquinària greixada, preparada per generar un producte de màxima qualitat, en un mercat exigent, competitiu. No són pocs els que es queixen que cada vegada els sons de les orquestres s’assemblen més els uns als altres; ja no existeix la personalitat, hem entrat en una mena d’etapa d’homogeneïtzació, on molts conjunts han perdut la seva identitat pròpia, i els petits només aspiren a aconseguir la sonoritat dels grans. És l’aire del nostre temps. Amb Pablo González el desig que l’orquestra segueixi creixent i segueixi fent cada vegada millor música, s’ha convertit en una realitat. “¿Quin és l’objectiu? Molt senzill, que l’orquestra pugui seguir desenvolupant-se, amb tot el potencial que té, que és enorme.” S’inicia així un nou curs, un nou any, i que en siguin molts més.
* * *