Si en el passat article parlàvem de com la tecnologia ha canviat la manera en què la música és publicada i distribuïda, avui abordarem el tema de com la Revolució Digital afecta els intèrprets i compositors.
El passat Octubre se celebrà a Washington el Policy Summit de la Future of Music Coalition, trobada anual en què s’analitzen les tendències de l’escena musical en l’Era Digital. Amb la assistència de nombrosos músics, productors, mànagers i dissenyadors de software, aquest any el Summit es centrà en com el nou ecosistema musical afecta l’habilitat del músic per a crear i per a subsistir econòmicament. Avui el músic gaudeix de possibilitats de difusió sense precedents, però sovint no sap com transformar tota aquesta exposició pública en benefici econòmic. La relació entre músics i fans esta evolucionant: els ingressos per actuacions en directe –experiències no duplicables i, per tant, al marge de la pirateria– pugen exponencialment malgrat el descens de vendes de CDs. Molts músics ofereixen la seva producció sota cost a fi d’incrementar la seva audiència en viu. Aquest interès creixent en la música en directe comporta altres problemes com la ciber-revenda, tot i que val a dir que s’estan presentant nombroses solucions tècniques (tickets sense paper no transferibles, tarifació dinàmica com la de les companyies aèries, etc). Tot analitzant la irrupció de streamings musicals en mòbils i tablets, el Summit també proposà al govern americà prohibir que els operadors de telefonia bloquegin certs proveïdors de música o limitin la descàrrega de dades sense advertir-ho.
Els efectes de la tecnologia en la proliferació de nous talents i en el foment de la pròpia creativitat són innegables. La tasca del compositor ha sofert canvis substancials que comencen des del moment de la concepció de la idea musical. El principal d’aquest canvis és l’auto-producció, atès que imprimir música, arranjar, seqüenciar i enregistrar estan avui a l’abast de qualsevol músic. La xarxa, a més, permet que el compositor col·labori amb músics que poden enregistrar les seves pistes des d’altres zones geogràfiques i després afegir-les a un projecte comú. Sense les limitacions de pressupost lligades als estudis d’enregistrament que cobren per hores, el músic pot enfrontar el procés creatiu d’una manera molt més experimental i selectiva, atès que les seves decisions artístiques no depenen tant del pressupost. Un cop enllestit l’enregistrament, el músic independent pot enviar-lo online a l’empresa que el masteritzarà i duplicarà. A partir d’aleshores, internet ofereix nombroses plataformes de distribució digital, a més de tendes online personalitzables per a vendre la nova producció en format físic. Finalment, la xarxa facilita enormement l’auto-promoció a través de blogs, podcasts, xarxes socials i webs. En acabar, el músic haurà pagat una fracció del que solia costar un nou enregistrament fa dues dècades, i la seva distribució ja no dependrà d’intermediaris a comissió, amb el conseqüent estalvi.
Val a dir que no tot és tan idíl·lic en aquest panorama, atès que les noves tecnologies també han marcat la irrupció de nous problemes per als músics. Si bé és cert que hom ha facilitat i democratitzat la producció i distribució d’enregistraments, el conseqüent allau de música nova fa molt més difícil per al músic trobar el seu nínxol de mercat. A més, qualsevol enregistrament pot ser copiat i distribuït infinitament sense perdre qualitat i sense consentiment de l’autor. En ocasions, aquesta distribució il·legal pot començar fins i tot abans de la publicació oficial, com és el cas dels bootlegs de noves produccions de músics populars. Per al músic independent, la capacitat de vendre el seu nou producte instantàniament i arreu del planeta pot no compensar el fet que probablement passarà totalment desapercebut, atès que el CD no estarà en l’aparador de cap botiga i rebrà nul·la o poca exposició als mass media.
Així doncs, la pregunta rellevant és si és possible dedicar-se professionalment a composar o interpretar en l’Era Digital. La Revolució Digital no necessàriament introdueix una democratització real del procés creador. Malgrat la globalització, el músic estarà limitat, entre altres coses, per les circumstàncies del seu entorn local. Vegem-ne un clar exemple: fa poques setmanes TVE va emetre un reportatge anomenat Perdidos en la carretera (de Benet Román), que analitza l’estat de la música popular en el mercar espanyol. Les tendències analitzades són prou conegudes: increment de descàrregues il·legals, dramàtic descens de les vendes de CDs, paradoxal creixement del nombre de concerts de música en viu, etc. A més, el reportatge presenta una iniciativa amb suport governamental, “Girando por salas”, encarada a la promoció de músics emergents: el ministeri de cultura atorga una subvenció de 3.000 euros per grup a una sèrie de formacions escollides amb l’assessorament d’experts mediàtics. Aquesta dotació econòmica està destinada a què les formacions musicals produeixin un nou enregistrament o vídeo-clip, cosa que es complementa amb l’entrada dels músics en un circuit de sales de concert d’abast estatal. Malauradament, el reportatge passa per alt el fet que la quantia de la subvenció no permet abordar projectes de certa envergadura tècnica, per no parlar de que el programa arriba a un nombre molt limitat de formacions musicals. A més, després de visionar Perdidos en la carretera, no podem sinó remarcar la molt desigual qualitat dels grups, cosa que posa en qüestió l’equitat dels criteris (o interessos) que han marcat la selecció.
La coincidència en el temps del Summit i Perdidos en la carretera ens porta a una reflexió sobre les similituds i diferències entre l’escena musical americana i l’espanyola (atès que no observem divergències prou notables per a parlar d’una idiosincràsia catalana diferent de la de l’estat). En la nostra opinió, tot i que fa cinc o sis anys el model espanyol i l’americà afrontaven pràcticament els mateixos problemes, a EUA hom està aplicant una sèrie d’iniciatives que han alentit el declivi, mentre que a l’estat espanyol el mercat continua en caiguda lliure. Des d’Europa estant, podríem titllar el model americà de neo-liberal: optar pel capitalisme salvatge amb poca intervenció del govern i ampla llibertat per a l’empresa. Ara bé, una mirada més detallada revela que el govern americà ha intervingut molt encertadament quan calia. Entre altres iniciatives legislatives, ha creat SoundExchange, un sistema molt eficient per a liquidar els drets d’autors d’execucions digitals; s’han introduït lleis anti-monopoli contra les empreses de telefonia, i actualment el congrés debat lleis contra el data capping (frau en què una telefònica limita la transferència de dades sense advertir l’usuari).
És important considerar que EUA ni tan sols disposa d’un ministeri de cultura que atorgui subvencions. Com a contrast, el procés de creació d’empreses és molt àgil: en qüestió de minuts un empresari independent pot enllestir tots els detalls d’un negoci nou. La llei de fundacions i entitats no governamentals permet que qualsevol entitat no lucrativa pugui rebre donacions que desgraven fiscalment. Així, floreixen arreu les cooperatives de músics i de sales, associacions de corals, etc. que es mantenen gràcies al voluntariat i les donacions desgravables. Sense dependre de subvencions, les ONG estan al marge del clientalisme polític, no inverteixen temps i voluntaris en sol·licituds de subvenció, i es dediquen plenament a la seva missió. Existeix per tant, un transvàs al món associatiu i empresarial de funcions que a Europa es reserven per a l’estat.
Al nostre parer, en la situació de l’estat espanyol hi juguen dos axiomes culturals nocius. El primer és l’arrelat costum de dependre de l’estat-proveïdor i les seves subvencions. El segon és una cultura comercial i laboral que cerca la simple explotació, màxim benefici i nul risc empresarial. Els exemples del primer axioma estan a la ment del lector i no paga repetir-los. Pel que fa al segon axioma, Perdidos n’exposa nombrosos exemples: la immensa majoria de ràdios espanyoles estan apostant per programació “segura” basada en la repetició d’èxits de passades dècades i amb poca o nul·la presència de músics actuals; aquest any no ha entrat un sol artista nou en la llista dels 50 principals degut que la indústria no aposta per nous valors; el sistema de contractació a les sales de concerts tendeix a l’explotació del músic, que habitualment actua sense cotitzar a la Seguretat Social i sense un contracte que asseguri els seus honoraris. Nombroses sales creen un pagament a fons perdut, mitjançant el qual l’artista “lloga” la sala i només rep honoraris si aporta el seu propi públic i arriba a determinada quota d’ingressos per consumicions. Semblantment, les televisions i portades de revista estan reservades per a grups consagrats, atès que els media no s’arrisquen a invertir en músics que comencen. Les companyies discogràfiques no financen enregistraments de grups novells i, si es fan càrrec de la duplicació, exigeixen ser els apoderats únics del grup com a contrapartida.
El lector pensarà que aquests fenòmens són comuns a tots els països. Ben al contrari, si recorrem el dial radiofònic d’una ciutat com Philadelphia, podrem sintonitzar dotzenes de ràdios que emeten música actual i només una sola emissora (B101) que emeti sistemàticament èxits dels 80s i 90s. El mateix es pot dir de l’assequible i ben implantada ràdio per satèl·lit i per cable americana. Les sales de concert comercials (és a dir, les que no depenen de cooperatives de músics) sempre fan signar al músic un contracte d’actuació; els honoraris estan assegurats i molt rarament l’empresari evita pagar seguretat social i impostos. Així doncs, cal demanar-se per què l’aposta per nous talents hauria de ser econòmicament viable a EUA però no a Catalunya. Al nostre parer, a l’estat espanyol nombrosos apoderats i manàgers han basat els seus guanys en dos fenòmens: la possibilitat de presentar factures inflades als ajuntaments per berbenes i festes majors, i la disponibilitat de grups que accedeixen a tocar pràcticament de franc, portar la seva pròpia audiència o anar a comissió de consumicions. La present crisi econòmica probablement acabarà amb el sistema de subvencions i clientalismes, però malauradament podria reduir la nostra escena musical a la mínima expressió.
A l’estat espanyol, com diu el reportatge, Telefònica rebutja qualsevol projecte de crear plataformes de descàrrega legal a l’estil d’ITunes o Rhapsody, i s’estima més fer negoci venent les línies ADSL més cares i lentes d’Europa, amb la promesa de descàrregues (il·legals o no) més ràpides. Certs sectors argumenten que el consumidor català s’ha avesat a tenir música de franc i mai no pagarà per tenir-la legalment. L’evolució del mercat americà de distribució digital de música està demostrant que quan el consumidor pot comprar música còmodament des del seu mòbil o tablet a un preu força assequible, disminueixen ràpidament les descàrregues il·legals. Mentre a Espanya la legislació està a les beceroles, a Estats Units la base legal està posada i ara el congrés es concentra en eliminar pràctiques monopolístiques com el fet que les telefòniques bloquegin certs distribuïdors de música digital o posin límits de descàrrega poc raonables. Amb les seves moltes mancances i defectes, el sector musical americà –músics inclosos– està aprenent a reinventar-se, i cal que ens demanem què haurà de passar perquè el mateix ocorri a l’estat espanyol. Països veïns com França i Anglaterra estan molt més endavant en la lluita contra la pirateria i en el mercat de comunicacions. És hora de reescriure el futur de la música, en un món en què els canvis se succeeixen a una velocitat vertiginosa.
* * *