Revistes Catalanes amb Accés Obert (RACO)

L'enginyeria de laboratori, un repte del nou-cents

Antoni Roca Rosell

Resum


En les primeres dècades del nostre segle es consolidà entre nosaltres l'Enginyeria de
laboratori a partir de la renovació de l'ensenyament tècnic i de la necessitat d'establir
serveis d'assaig i comprovació de cara als nous sectors industrials que aparegueren a
Catalunya. Un projecte de nou edifici de l'Escola d'Enginyers Industrials, que no arribà
a progressar, incloïa la construcció de dos grans laboratoris, un de Química i l'altre de
Mecànica i Hidràulica.
El procés té un moment culminant amb la creació del Laboratori General
d'Assaigs i Condicionament, declarat oficial el 1922, establert en base als diferents
laboratoris de l'Escola Industrial de Barcelona. Amb aquest centre, la Diputació de
Barcelona i la Mancomunitat posaven a l'abast de la indústria catalana un servei força
sofisticat, probablement més enllà de la demanda real que existia. Ara bé: no s'engegà
una recerca experimental a partir d'aquest laboratori, tot i que, en realitat, pot ser
considerat com l'antecedent més immediat dels centres del mateix tipus instal.lats a
Barcelona després de la Guerra civil.
La recepció a Catalunya del que podríem anomenar la cultura de laboratori al
món de l'enginyeria es pot detectar de diferents maneres en els tombants del noucents.
Aquest és l'objectiu principal d'aquest treball, donat que descobrir com i en quina
època s'introduí la cultura de laboratori al nostre país és un element molt destacat del
procés de modernització de la nostra activitat científica i tècnica.
El nou-cents representa, pel que fa el món de l'enginyeria a Catalunya, la presa
de consciència plena del paper que han de jugar els laboratoris en el desenvolupament
tecnològic. En una primera etapa, es pensava, sobretot, en la necessitat de formar
tècnics de grau mig i de millorar les condicions de la formació dels enginyers
industrials, l'única especialitat d'Enginyeria que, com és sabut, comptava amb tradició
institucional a Barcelona.
Aquesta necessitat de formació de tècnics estava directament vinculada amb el
progrés de la industrialització de Catalunya. D'una manera o altra, el sistema de fàbrica
acaba requerint persones amb formació específica, tot i que l'enginy i l'experiència a la
mateixa fàbrica o al taller són molt importants: de fet, la primera industrialització, a
Anglaterra, fou obra d'empírics, gent emprenedora amb molt bones idees empresarials
i tècniques, que tenien únicament formació general, sense educació tècnica formal.
Foren els nous sectors industrials, com el químic o l'elèctric, els que posaren en primer
pla l'exigència d'una educació formal dels tècnics.
En el cas de Catalunya, els nous sectors industrials arribaren, en molts casos,
de la mà d'empresaris estrangers, molts cops tècnics ells mateixos o que venien amb
els seus tècnics. Aquest tipus d'introducció no afavoria, doncs, el desenvolupament
d'un col.lectiu tècnic del país. A més, tot això es veia com un tipus de dependència de
l'exterior que calia evitar. La substitució o l'alternativa als tècnics foranis i impulsar una cultura tècnica catalana eren reivindicacions nacionalistes.

Text complet: HTML