Revistes Catalanes amb Accés Obert (RACO)

Demanda turística i protecció del litoral : un horitzó possible

Salvador Antón

Resum


L’estructura turística del litoral català respon a un model de desenvolupament antic. En un context polític caracteritzat per una administració permissiva i uns agents promotors marcadament especulatius es va donar, durant les dècades de 1950 i 1960, un procés lineal i ràpid d’urbanització sense urbanisme que va ser negligent amb el paisatge i el medi ambient, que va comprometre els recursos del territori de cara al futur i que ha estandarditzat amplis trams de costa a través de l’edificació (vegeu, en aquest sentit, per al cas de la Costa Brava, Nogué, 2004 i Pié, 2004). Això va passar en un moment que, d’altra banda, la demanda donava més prioritat al viatge que a l’activitat, l’experiència o l’emoció, i els intermediaris es deixaven seduir per les economies d’aglomeració desenvolupant els processos operatius i comercials característics dels paquets dels mercats turístics. La demanda catalana i espanyola, que s’incorpora de forma massiva al procés d’utilització turística del litoral durant els anys setanta i vuitanta del segle XX, malgrat aportar alguns aspectes diferencials respecte a la dinàmica turística provocada per l’eclosió de demanda internacional, va reforçar aquest model, que es pot caracteritzar, en breu, com d’intensificació de l’ocupació urbana, i en el qual ha tingut un paper fonamental la generalització del fenomen de la segona residència (Anton Clavé, 2001).

Text complet: PDF