Revistes Catalanes amb Accés Obert (RACO)

La savina turífera (Juniperus thurifera L.) als Pirineus catalans : distribució, població i conservació

Pere Aymerich i Boixader

Resum


La savina turífera és un arbre endèmic de la Mediterrània occidental i d’àrea fragmentada, del qual actualment només es coneixen tres poblacions als Pirineus. En aquest article es presenten els resultats d’un estudi sobre la població del Pallars (Pirineus centrals), que és la més nombrosa i extensa de la serralada, i l’única coneguda als Pirineus meridionals. Aquesta espècie es distribueix al Pallars per tres valls (Ferrera, Cardós i Noguera Pallaresa), constituint probablement 2 poblacions separades, una per al conjunt de les valls Ferrera i Cardós i l’altra per a la vall de la Noguera Pallaresa. L’àrea d’ocupació ha estat estimada en 356 ha (460 ha si s’aplica una correcció pel pendent dels vessants), el 84% de la qual és a la vall Ferrera. L’hàbitat característic són vessants de fort pendent i molt rocosos, orientats al SE o SW, en altituds de (860) 1100-1450 (1600) m i coberts per un mosaic de vegetació diversa dominada per comunitats de roca i prats xeròfils. La població ha estat estimada en 3585-4724 individus (al voltant d’un 50% adults reproductors), dels quals el 95% es troben a la vall Ferrera. L’estudi de l’estructura de tres poblacions locals mostra diferències importants segons la situació central o perifèrica d’aquests nuclis i segons la densitat de savines. En nuclis centrals i densos s’observa un reclutament continu, una sex ratio equilibrada amb biaix favorable a les femelles i un predomini clar dels individus unicaules. En nuclis subcentrals i de densitat mitjana el reclutament és més feble i discontinu, en la sex ratio predominen lleugerament els mascles i hi ha un equilibri entre els individus unicaules i multicaules. En nuclis perifèrics i de densitat feble el reclutament dels darrers temps ha estat nul, la sex ratio mostra un biaix molt favorable a les femelles i predominen els individus multicaules. Aquestes diferències serien atribuïbles a la qualitat dels hàbitats locals i a factors densodependents que incideixen en la disseminació. No s’observen diferències entre nuclis pel que fa al nombre mitjà de llavors per gàlbul, que en conjunt és de 3,09 (1-7). Tots els nuclis estudiats mostren indicis d’un increment poblacional recent —des de fa 30-40 anys fins a l’actualitat, segons els casos— gràcies a la colonització de prats i de camps abandonats. La categoria que correspon a aquesta espècie a Catalunya aplicant els criteris de la IUCN (2001) és VU D2.

Text complet: PDF