El verb haver-hi: evolució dels usos sintàctics

Aquest treball estudia l?evolució sintàctica del verb haver-hi a través d?un elevat nombre de textos escrits en català que abracen el període cronològic comprès entre el segle XIII i l?actualitat. L?anàlisi lingüística se centra en tres característiques bàsiques del verb no gaire estudiades des d?una perspectiva diacrònica: la gramaticalització del clític locatiu hi, els trets sintàctics del SN postverbal i la concordança entre el verb i aquest SN. En el primer cas, per mitjà d?una aproximació quantitativa, se segueix, es data i s?interpreta el procés d?afixació del clític hi (haver>haver-hi). En el segon cas, es descriu el procés de generalització del verb haver- hi dins de les construccions presentacionals, fenomen que entra en conflicte amb l?ús d?altres verbs com ésser i estar. En el tercer cas, es documenten casos antics de concordança i es valoren quins són els factors que expliquen la tendència a fer concordar verb i SN en alguns dialectes catalans.