Revistes Catalanes amb Accés Obert (RACO)

La Pintura gòtica als països de parla catalana entre els segles XIV i XV

Rosa Alcoy i Pedrós

Resum


La pintura gòtica als països de parla catalana va evolucionar sobre el dens teixit deixat per l'art del segle xiii, que havia anat fonent les
seves herències bizantines. Arribats al 1300, la superació del model bizantí és un fet, el mural continua essent la tècnica primordial i la
pintura sobre taula i la miniatura comencen a guanyar terreny. Sobre la magnífica base dels temps de Jaume II, el segon quart del segle
xiv esdevé una època daurada per al gòtic català i un període de fonamentació de la tradició pictòrica posterior. El taller de Ferrer
Bassa, coneixedor de la cultura de Giotto i dels seus companys toscans, rep els encàrrecs de la cort, mentre que al regne de Mallorca
l'art conreat a Pisa i Siena és interpretat per diversos tallers de gran interès. El perfil italianitzant de la pintura es manté després de la
Pesta Negra (1348), per més que pintors com Destorrents, els germans Serra, Valldebr iga o Llorenç Saragossa se'n replantegin nombrosos
aspectes. Ja dins les darreres dècades del segle xiv creixen les expectatives dels tallers locals i es multipliquen els centres que
poden generar una pintura de qualitat. Barcelona, amb Lluís Borrassà, Guerau Gener, Joan Mates o Jaume Cabrera, continuarà destacant,
però perdrà l'hegemonia, mentre que València congrega una sèrie indiscutible de primeres figures: Pere Nicolau, Gherardo
Starnina, Marçal de Sax, els Gonçal Peris, Miquel Alcanyís o Jaume Mateu, que donen rellevància al gòtic internacional, sostingut
també per les escoles i tallers de Castelló, Morella, Tortosa, Tarragona, Lleida, Girona, Perpinyà o Mallorca. A partir de les darreres i
més significatives aportacions al tema, aquest article revisa la pintura més notòria d'un període molt creatiu, que ens durà del 1300 a
les primeres dècades del segle xv.

Text complet: Text complet