Revistes Catalanes amb Accés Obert (RACO)

Sincretisme i canvi morfològic: evolució de la terminació verbal -AT en català

Mar Massanell i Messalles

Resum


La terminació verbal llatina -AT, que es troba en els ètims de les formes de 3a persona del present d’indicatiu de la 1a conjugació, del present de subjuntiu de les conjugacions no primeres i de l’imperfet d’indicatiu i del condicional de totes les conjugacions, ha arribat en català general al resultat -a (CANTAT > canta). Tanmateix, ja en els primers testimonis escrits (segle XI) procedents dels antics comtats d’Urgell i de Pallars, es documenta la variant -e, avui estesa pel català nord-occidental i pel valencià septentrional. Aquesta divergència ha rebut una explicació fonològica, a partir del supòsit que en el català occidental naixent la -T final s’hauria perdut demanera tardana, fet que hauria permès el tancament de a posttònica (-AT > -et > -e). En aquest article, partint dels principis de la morfologia natural, plantegem una hipòtesi alternativa que atribueix el sorgiment i l’expansió de la variant -e a factors morfològics com el rebuig del sincretisme. Les dades que ha aportat el buidatge del Corpus Informatitzat del Català Antic sembla que concorden amb la hipòtesi formulada, tot i que la migradesa de textos dels orígens aconsella de ser prudents en les conclusions.

Text complet: PDF